JOAQUIM SUNYER DE MIRÓ

Sitges, Garraf, 1874 —Sitges, Garraf, 1956

Pintor i gravador.

Anà a les classes de Llotja, on fou condeixeble de Mir, Nonell, Torres-Garcia i Gosé el curs 1894-95, època en la qual pintà dins l’estil de la Colla del Safrà sense que consti que en formés part. El 1896 s’instal·là a S'especialitzà en escenes de carrer i en interiors intimistes. Féu força amistat amb Picasso i Manolo Hugué. S'obrí força camí amb un estil encara vacil·lant que participava de diversos factors postimpressionistes. Concorregué al Salon d’Automne del 1903 i el 1904 participà, també a París, en una exposició col·lectiva.

El seu estil havia anat perdent influències postimpressionistes i s’acostava als temes mediterranis i a les figures de cànon simplificat derivat de Cézanne, clar de colors. A Catalunya es començava a contraposar aquest nou estil al de Nonell. La mort d’aquest i el gran èxit de la seva exposició el 1911 el situaren ràpidament en posició de líder de la pintura catalana. Joan Maragall en publicà un llarg i entusiasta elogi en la revista Museum lloant les seves escenes senzilles i idíl·liques, en què valorà la seva condició d’obres genuïnament catalanes, destacant-ne per damunt de totes la Pastoral. El Noucentisme plàstic canvià de rumb arran de la seva reaparició.

 

El 1920 i el 1924 participà en el Salon d’Automne de París; el 1923 l’Exposició de Primavera de Barcelona li dedicà una sala especial i el 1924 es presentà a Madrid, on tornà a exposar el 1930. Li fou concedida la Legió d’Honor (1949), sales especials a les Bienales Hispanoamericanas de Arte celebrades a Barcelona (1952 i 1955) i el gran premi al conjunt d’una vida i obra a la Bienal Hispanoamericana de l’Havana (1954). Hom celebrà, a Madrid, una important exposició antològica quan es complí el centenari del seu naixement (1974). Com a pintor de cavallet és el més representatiu del Noucentisme. El seu constructivisme quasi cubista del segon decenni del segle anà perdent gradualment rigidesa i anà assolint una simplicitat planera, menyspreadora dels recursos tècnics, tant en els paisatges com en els seus típics nus femenins reposats i aneròtics, o en els seus retrats— absolutament allunyats del retratisme convencional—, entre altres de López-Picó, Junoy, Gaziel, Ferran Soldevila o Jacint Raventós. Fou un clàssic exponent de la joie de vivre d’una bona part de la pintura mediterrània del seu temps.