ENRIC MONJO GARRIGA

 (Vilassar de Mar, 12 de febrer de 1895 - Barcelona, 2 d'octubre de 1976)

Va fer estudis artístics a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i a l'Escola de Belles Arts. Els seus primers passos com a escultor foren als catorze anys quan entrà a treballar amb el modernista Eusebi Arnau. El 1911 ingressà a Llotja i més tard entrà al taller de Josep Llimona qui el va introduir en el Noucentisme. També va fer estudis d'anatomia a la Facultat de Medicina per tal de tenir un bon coneixement del cos humà i aplicar-ho a la seva obra.

Després de la Primera Guerra Mundial se n'anà a París i Brussel·les com a viatge d'estudis.Igualment feu un altre recorregut per la Península per estudiar l'escultura romànica i gòtica.

A finals de 1924 exposà una sèrie de les seves obres a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell on obtingué molt bones crítiques. El 1928 participà en l'execució de les estàtues que decoren la Plaça de Catalunya de Barcelona, conjuntament amb Clarà, Llimona i Gargallo, entre d'altres. En aquesta plaça Monjo fou autor de les escultures de la deessa Pomona[3] i de la Dona amb imatge de la Mare de Déu.[1] Entre 1927 i 1929 també va realitzar 6 estàtues per al Palau de la Indústria construït a Montjuïc amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929, i que van desaparèixer amb el mateix edifici després de l'Exposició. Els temes eren l'electricitat, la turbina, el vapor, la metal·lúrgia, el motor d'explosió i la química.[1]

La temàtica de la seva obra és diversa però amb una gran importància de la religiosa i presenta més influències del noucentisme que dels corrents artístics de la seva època. El 1926 rebé el primer premi al Concurs Nacional d'Escultura del Ministeri d'Institucions Públiques i Belles Arts, i molts d'altres al llarg de la seva carrera.

En temps de la Segona República féu el monument al músic Juli Garreta inaugurat a Sant Feliu de Guíxols pel president Francesc Macià. Durant la Guerra Civil tingué un paper destacat com a agent d'avantguarda del Servicio de Recuperación del Patrimonio Artístico que intentava salvar de la destrucció o del saqueig les obres artístiques. El 1940 inicià, conjuntament amb l'arquitecte Lluís Bonet i Garí i el pintor Antoni Vila i Arrufat, la que potser és l'obra més important de l'escultor: la reforma i decoració de l'església del sant Esperit de Terrassa. Obra que es perllongà durant quinze anys.