JOSEP MOMPOU DENCAUSSE

(Barcelona, 1888 - Vic, 1968)

 

Va ser un pintor català. Exposà individualment per primera vegada el 1908 a les Galeries Dalmau de Barcelona. Aleshores, però es dedicava a un tipus de dibuix satíric de caràcter decadentista, que també practicà a la revista "Papitu".

Dedicat als negocis familiars -una important foneria de campanes-, però també a operacions comercials internacionals, viatjà per tota Europa occidental i oriental i afavorí el desenvolupament de la carrera musical del seu germà petit Frederic. A partir de 1917 intensificà la seva obra artística.

Pertanyent a la generació catalana del 1917, que superà conscientment el Noucentisme, esdevingué un pintor molt sintètic, refinat i d'un color arrelat a l'estètica fauve, vinculada a l'afrancesament dels seus orígens familiars i del seu estil. Va fer nombroses exposicions individuals i col·lectives, i en el decenni dels vint i dels trenta mantingué un taller a París, ciutat on va exposar repetidament, presentat, entre altres per Waldemar George, mentre a Barcelona era representat per la Sala Parés. L'estat francès li adquirí obra -exhibida al Musée de Castres- i el Toledo Museum of Art (Ohio), també, ja que participà en diverses exposicions als Estats Units.

De la seva obra destaquen paisatges de la Costa Brava, de Mallorca, de París o de Normandia, interiors, natures mortes i figures. Per les seves dimensions i el seu caràcter emblemàtic dels "feliços vint" cal remarcar el seu gran oli Dancing (1929, Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía).

Aficionat a la fotografia, bona part dels seus negatius, en plaques de vidre, es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya.

Una greu malaltia que desembocà en l'extirpació d'un pulmó interrompé la seva carrera el 1934, que no pogué reprendre del tot fins als primers anys quaranta, després de passar la Guerra Civil en un sanatori suís. A la postguerra, tanmateix, retrobà la seva línia i d'aleshores daten alguns dels seus olis més destacats.

Il·lustrà també alguns llibres de bibliòfil sobre textos de Tomàs Garcés, Juan Ramon Jiménez i altres, i conreà el gravat calcogràfic, especialment dins les col·leccions de la Rosa Vera. Va ser d'altra banda el primer renovador del tapís català a la postguerra. El 2009 la Fundació Caixa de Catalunya li dedicà una àmplia antol·lògica a La Pedrera.