JOAQUIM MIR TRINXET

(Barcelona, 6 de gener de 1873 – 27 d'abril de 1940, Vilanova i la Geltrú)

Fou un pintor català. A Olot, ciutat del seu pare, fou influït pel paisatgisme de l'escola Vayreda. Aconseguí diverses medalles en exposicions a Madrid i Barcelona. També exposà, entre altres ciutats, a Washington, París, Nova York, Amsterdam o Venècia.

El seu estil més personal es basa en una superació pròpia i segurament inconscient de la pintura impressionista, basada en una visió intuïtiva i lliure del paisatge a base de taques i masses de color que sintetitzen l'aparença real vorejant molt sovint l'abstracció.

Mir va exposar la seva producció de forma regular, tant a les sales de Barcelona com als certàmens oficials. La seva activitat li va merèixer honors i reconeixements, així com una gran popularitat. Per les pintures de Montserrat i l'amistat amb el monestir, els monjos el van considerar el pintor de la Verge. Joaquim Mir era un gran treballador, sempre atent a l'ocasió de pintar: qualsevol motiu i qualsevol moment eren bons per fer un quadre, un apunt o una nota. Mai va deixar de pintar i dibuixar, sempre amb una gran fidelitat al fragment de natura que analitzava i sempre en terres catalanes, de manera que la seva obra és molt abundant i diversa. La diversitat la dóna el fet de tractar fragments i llocs diferents de la rica geografia catalana tal com la llum, la vegetació i el to de cada lloc es mostren i que ell, dotat d'una percepció molt sensible, va saber matisar i enriquir a través d'una sàvia habilitat en l'obtenció i mescla de colors. L'opinió és unànime a l'hora de qualificar-lo de gran colorista, especialment notable en l'obtenció i aplicació d'una extensa gamma de color gris. Cal dir també que la seva influència va ser molt forta sobre diverses generacions de pintors de paisatge, fins al punt que no es pot parlar de paisatgisme català sense situar Mir en el seu millor moment. Tanmateix, entre l'extensa producció hi trobem moments d'una originalitat extraordinària, especialment en l'obra feta a Mallorca i continuada al Camp de Tarragona, on Mir confia el llenguatge expressiu a les taques de color pur, al ritme vertical de la pinzellada, a la reducció notable de la pasta pictòrica i a l'ocupació quasi total de la tela per la visió de la terra, de manera que formes, figures i espai s'integren en un conjunt insòlit de taques de color. Les etapes següents de la producció de Mir mostren els canvis generats per les reubicacions, però mantenen la fermesa de l'opció pel paisatge, la qualitat i la riquesa del color, la seguretat de la pinzellada i l'energia del ritme, tot i que s'ajusten més a la realitat de la naturalesa.