ELISEU MEIFRÉN ROIG

Barcelona, 1859 —Barcelona, 5 de febrer de 1940

 

Deixeble d’Antoni Caba a Llotja. Féu una estada a París, on gairebé coincidí amb l’inici públic de l’impressionisme. De retorn guanyà medalla d’or a l’Exposició Regional de València (1879). Concorregué a moltes exposicions: a les Nacionales de Madrid, des del 1881 (hi obtingué la primera medalla el 1906), a les de Belles Arts de Barcelona, des del 1891 (primera medalla el 1896), i a nombroses d’internacionals, a Chicago (1893), París (1899), Brussel·les (1910), Santiago de Xile (1910), Buenos Aires (1910), Amsterdam (1912), San Francisco (1915), San Diego (1916), Venècia, etc. Obtingué nombrosíssims premis, entre els quals el Nonell de Barcelona (1935) i els grans premis de Buenos Aires i de San Diego. Féu la primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona (1890), on després exposà regularment. Formà part del grup modernista: fou un dels qui transportaren processionalment a Sitges els Grecos que Rusiñol adquirí a París (1894), i freqüentà Els Quatre Gats. Malgrat que féu també alguns retrats, fou eminentment paisatgista i marinista; fou un dels descobridors de les qualitats pictòriques de Cadaqués, on anà a pintar, des del 1886 fins als darrers temps, amb molta freqüència; també pintà molt —des del 1907— a Mallorca (esdevingué director de l’Escola de Belles Arts de Palma). Constantment inquiet, féu molts paisatges de diferents llocs de Catalunya i de les Canàries, on el 1903 féu una important campanya (al casino Gabinete Literario de Las Palmas hi ha una sala Meifrèn); també deixà diversos paisatges de França —en diverses estades al llarg de la seva vida—, Bèlgica i Itàlia (1910). El 1915 anà als EUA amb una bona mostra de la seva obra, féu exposicions a diverses ciutats, i hi restà fins el 1917. Hi pintà interessants paisatges a Nova York i Nova Jersey i també al Paraguai. A mitjan 1917 tornà i s’establí a Catalunya, però sense deixar de viatjar a l’estranger. El seu estil partí del realisme detallista que dominava la pintura catalana al darrer terç del segle XIX, i evolucionà cap a l’impressionisme, que no fou absolutament evident en la seva obra fins tard ( El Marne , 1932; Museu d’Art Modern de Barcelona). Pintor fecundíssim, la seva obra no comercial —hom diu que signava paisatges fets en sèrie amb el pseudònim J. Wirth — ha estat sempre molt valorada, malgrat no haver assolit mai la genialitat d’un Mir. Li fou dedicada per l’ajuntament de Barcelona una àmplia exposició retrospectiva celebrada al Palau de la Virreina, el 1952.