JOSEP LLIMONA BRUGUERA

Barcelona, 8 d’abril de 1864 —Barcelona, 27 de febrer de 1934

Format des de petit amb Frederic Trias, i després a Llotja, amb els Vallmitjana i amb Nobas. El 1880 obtingué, amb El fill pròdig , la pensió Fortuny per a estudiar a Roma, on anà amb el seu germà. Allà treballà al taller d’Enric Serra i assistí a l’acadèmia Gigi. El mateix 1880 enllestí les dues obres exigides per la pensió: Patrici romà (Museu d’Art Modern de Barcelona) i l’esbós eqüestre per al Ramon Berenguer el Gran (versió definitiva a la plaça de Ramon Berenguer de Barcelona). Novament a Barcelona, féu relleus per al monument a Colom (1886) i diverses obres per a l’Exposició Universal del 1888 —estàtua de Ramon Berenguer el Vell , fris de l' Arc del Triomf —, on també participà com a expositor i hi obtingué la medalla d’or per l’estàtua eqüestre romana. Influït per la conversió del seu germà, fundà amb ell el Cercle Artístic de Sant Lluc i s’inicià en la temàtica religiosa ( Mare de Déu del Roser , 1892; Consumatum est, 1896, del rosari monumental de Montserrat; Primera Comunió , 1897, Museu d’Art Modern de Barcelona; etc). El 1900 presentà a Barcelona i a Olot —on sovint es retirava— una exposició de dibuixos de nus femenins, temàtica que en endavant tractà sovint. Complí nombrosos encàrrecs —molts d’ells per a monuments funeraris—, i en l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona del 1907 el seu Desconsol obtingué el premi d’honor. Féu diverses obres públiques, com el monument al Doctor Robert (1903-10), de Barcelona. A part les exposicions de Barcelona, concorregué a exposicions de Madrid (1901 i 1915), Brussel·les (1914) i París (1919) i féu exposicions individuals a Buenos Aires i Rosario de Santa Fe (1925), a l’Argentina, Fou un artista eclèctic que assimilà i estilitzà amb personalitat els corrents europeus que superaven l’anecdotisme vuitcentista —Rodin, Meunier, Bartholomé, etc—, entre els quals, evidentment, el simbolisme, motiu pel qual hom l’ha considerat com el principal escultor del Modernisme català, especialment a partir de la realització del seu cap femení Modèstia (1891). La principal característica del seu estil és una elegant contenció que asserena tant el potencial erotisme dels seus abundosos nus femenins — Joventut (1913, Museu d’Art Modern de Barcelona), Meditació (1917, col·l Llimona), La bellesa (1924, Barcelona, parc de Montjuïc), Cordèlia (1930, Barcelona, col·l Cendrós), etc— com l’agressivitat de les seves figures masculines — El forjador (1914, parc de Montjuïc), monument als Màrtirs de la Independència (1925, Barcelona, plaça de Garriga i Bachs), etc— i que evita, en definitiva, la caiguda de la seva escultura en la retòrica.