ENRIC GALWEY GARCIA.

(Barcelona, 1864 - Barcelona, 1931)

Fou un pintor català, deixeble de Joaquim Vayreda i membre de la segona generació de l'Escola paisatgística d'Olot. Fou al mateix temps fundador juntament amb Modest Urgell i Lluís Graner, de la Societat Artística i Literària de Catalunya i cal destacar el seu valor com a cronista de l'època en el llibre El que he vist a can Parés en els derrers quaranta anys

Enric Galwey neix a Barcelona però prové d'ascendència britànica tal com el seu cognom indica. Estudia a l'Escola de la Llotja i en acabar l'any 1885 se'n va a Olot per perfeccionar la seva tècnica al costat de paisatgistes de renom com Joaquim Vayreda, qui va influir en els seus primers treballs i en els de tota una generació de pintors.

Viatjarà a París l'any 1889, estada obligada per qualsevol artista de l'època. Galwey havia pintat a Olot paisatges molt bons però una mica estàtics. Amb l'estada a París el seu estil variarà en veure les obres de Théodore Rousseau, Camille Corot, Millet i els demés mestres de l'Escola de Barbizon.

Quant torna de París (1890) exposa algunes obres a la Sala Parés i altres al Cercle Artístic de Sant Lluc, molt comentades per les novetats que aportaven a la pintura paisatgística del moment.

Pintor paisatgista i considerat bon dibuixant, pertany a la segona Escola d'Olot encara que els seus treballs mostren certa influència de l'Escola de Barbizon.

Posseeix una tècnica suau i delicada que molts denominen esteticisme elegant (o aristocràtic) i pel que fa a la llum s'allunya una mica de contemporanis seus com Joaquim Mir o Meifrèn- que perseguien un estil més luminista- ell no vol captar grans moments de sol sinó que prefereix rebaixar una mica la força i utilitzar colors més daurats, violacis i fins i tot grisos, tot el que una posta de sol li permet trobar. Tot i això aconsegueix resultats molt bells, els colors es barregen els uns amb els altres no hi ha cap que destaqui per sobre.

 

Galwey fou un gran pintor de celatges potser d'influència anglesa, la seva pinzellada és molt pastosa i corpòria, no té detalls petits sinó que pinta en general tot molt insinuat, vindria a ser un impressionisme tímid.