FELIU ELIAS I BRACONS (APA)

(Barcelona, 1878 - ? d'agost de 1948)

Dibuixant, caricaturista, pintor, il·lustrador i crític d'art, va ser conegut popularment pels seus pseudònims Apa (pel dibuix humorístic i la caricatura) i Joan Sacs (per la teoria de l'art i l'escriptura). Com a pintor, signava amb el seu nom propi. És un dels dibuixants d'humor més destacats de la primera meitat del segle XX.

Estudia al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. Comença a col·laborar a la revista ¡Cu-Cut! (1902), Garba (1905-1906) i El Poble Català fins que el 1908 funda i dirigeix el setmanari d'humor Papitu, una de les més importants publicacions humorístiques catalanes de tots els temps.[3]

El 1911 Apa, jutjat per la Llei de Jurisdiccions, ha de fugir a París per evitar una condemna per haver publicat una sèrie de dibuixos en aquesta revista.

A La Publicitat farà des de 1922 un acudit diari a la primera pàgina. També col·laborà en prestigioses revistes franceses, com Paris Journal, Paris Midi, l'Assiette au Beurre o Formes.

Fou també un destacat il·lustrador i pintor, sobretot cap als darrers anys de la seva vida, participant en un gran nombre d'exposicions.

Escrigué un gran nombre de textos sobre art a molt diverses publicacions, i unes interessants monografies sobre artistes entre la que destaca la de Xavier Nogués (Quaderns blaus, 1926) pel que té de testimoni personal.

Els dibuixos de l'Apa, d'acurada factura, carregats de sàtira intel·ligent i implacable, constitueixen una clarivident mostra dels tipus i costums del primer quart del segle XX, i estan sense cap mena de dubte entre els dibuixos d'humor més agosarats que mai s'han fet en aquest país. N'hi ha originals a la Biblioteca de Catalunya.

Els seus orígens artístics cal ubicar-los prop del Noucentisme al costat d'Eugeni d'Ors de qui es va anar distanciant per practicar un Noucentisme crític enfront de la visió idealista del propi D'Ors. Com a pintor va començar influït per l'estil postmodernista català d'Isidre Nonell, a qui havia contractat com a col·laborador a la seva revista Papitu, per passar a conrear un Realisme molt detallista, amb el que aconsegueix una atmosfera màgica que de vegades mostra detalls paral·lels a l'Hiperrealisme. És un estil molt proper a la Neue Sachlichkeit germànica.